carlus jové

Enric Casañas fou militant de la CNT des de ben jove. Aquesta entrevista fou realitzada per a la revista Catalunya en el número de conmemoració del 70 aniversari de la revolució. Entrevista i transcripció de Carlus Jové

Quan va escaltar la revolució jo tenia 17 anys, però tot i això ja estava una mica curtit en el treball sindical. Duia treballant des dels 13 anys, i estava al sindicat de la Construcció de la CNT. Jo havia deixat l’escola, tot i que la meva mare no ho volia, però com que era una mica alt i en aquella època i havia una certa acceptació amb això… Sempre vaig estar al moviment llibertari, formava part de l’Ateneu llibertari de Santa Coloma, i a més ja havia actuat en la revolta d’octubre de 1934.

Els antecedents. 1934.
El 6 d’octubre jo estava treballant a Barcelona, a una empresa on hi havia molta gent d’Estat català. Tot i que jo estava a les Joventuts Llibertàries, tenia aquests contactes de treball amb ells. El 5 d’octubre vam parar de treballar, es va iniciar una vaga, i vam baixar a Barcelona. El transport no funcionava, i vaig estar a la plaça Sant Jaume (aleshores plaça de la República) quan Companys va fer la declaració de la República Federal de l’Estat espanyol. Passades les vuit del vespre va venir un cotxe descapotable on i anaven dos dirigents amb vestits d’escamots. La Rambla estava plena de gent d’Estat Català i demanaven armes. Van entrar a la Generalitat i al cap de mitja hora va ser quan el Companys va fer el discurs. La plaça era ben plena. Per cert, a una de les fotografies es veu el meu cap!
Des d’allà vam haver d’anar a peu a Santa Coloma, ja que no hi havia trens. Vam arribar a mitja nit, i ens vam trobar amb uns dotze companys. Vam anar cap a l’Ajuntament, i va sortir l’algutzir amb quatre mossos d’esquadra armats, junt amb alguns militants d’Estat Català, i ens van fer fora de la plaça. Després van començar alguns tirotegs, i ens en vam anar a dormir.
Quan ERC i Estat Català van abandonar les armes, nosaltres vam anar a recollir-les a l’Ajuntament, on les havien dipositat. Afortunadament no hi va haver detencions. Vam entrar a l’Ajuntament, i tot i que estaven amagades sabíem on eren. A part de nosaltres hi va entrar altra gent, ja que ni hi havia cap tipus de vigilància. Vam fer un parell o tres de viatjes, i en vam treure una bona quantitat. Ens vam anar amagar a unes coves de la muntanya esperant a poder-les traslladar. Se les van emportar cap a algun lloc de Barcelona, i aquelles armes es van utilitzar novament el 19 de juliol de 1936.

El bienni negre.
Després d’això va venir el bienni negre. Hi va haver molts detinguts, repressió. Nosaltres teiem un munt de pressos. Aleshores vam decidir anar a votar, ja que teniem prop de 30000 presos polítics arreu de l’estat. Nosaltres erem els que en teniem més, ja que sempre ens hem enmerdat més.
Durant el bienni, la gent de dretes va anar preparant “el alzamiento”. Hi va haver una serie d’atemptats a Madrid, i un clima molt tens. Nosaltres teniem l’esperança de què hi hauria soroll.

19 de juliol de 1936.
En aquella època, la gent militant, que formava part dels grups d’afinitat, ja ho sabíem setmanes abans. Després de les eleccions del 16 de febrer ja estavem preparats, es presentia el que havia de passar, i estavem preparats.
El divendres 17 de juliol ja vam començar a fer algunes guàrdies, perquè ens esperavem alguna cosa. El dissabte 18 vam anar cap al sindicat de la Construcció, un sindicat molt important a l’època, i allà ja hi havia companys armats. El 18 encara funcionava el transport. Aquella nit ja vam anar a desarmar a gent coneguda del Somatent i d’Acció Ciutadana, que tenien armes a casa. Ja no vam dormir, i a la matinada van començar a sortir soldats dels quarters. Jo estava a Sant Andreu, i d’allà sortiren expedicions cap a Barcelona, que no van tornar. Junt amb ells hi havia gent de Falange i de la dreta tradicionalista, els requetés.
Recordo bé que aquella matinada hi ha un espectacle fantàstic. Era diumenge, però totes les sirenes de les fàbriques van començar a sonar. Això era cosa dels sindicats. Van començar totes alhora, i més tard, cap al migdia, del quarter de Sant Andreu en van sortir els últims reductes ja que estaven sent bombardejats des de l’aire. Aquella nit vam anar cap a Sant Andreu ja que els quarters encara no s’havien rendit, i van dir que només es rendirien si hi anava la Guàrdia Civil a protegir-los. Amb tot això, l’esglèsia ja estava cremant feia estona, i una secció de la Guàrdia Civil va aprèixer però van quedar completament desbordats, ja que estava tot ple de gent amb armes. No podien fer res. Mentres nosaltres agafavem armes del quarter, gent de les cases del voltants agafaven roba i llençols. Durant la República també hi havia misèria i necessitats, no eren tot flors i violes. El dia 20 ja havien sortit els presos i Drassanes estava vençuda.

La revolució i la guerra.
Allò va venir tot de cop, i tot i que ens ho ensumàvem, era necessari que passés. La revolució era necessària, havien de canviar les coses. Si el treball està en mans de la part dretana, la part popular ha d’agafar-la. És quelcom natural, és un principi d’empancipació. La gent sap què vol, i el transport va començar a funcionar a mans dels propis treballadors després d’uns dies de no funcionar. El poble sabia què havia de fer.
Els sublevats no tenien cap problema. Ells pelaven gent a cop i a dret. Nosaltres haviem de discutir, la democràcia és això.
A vegades, però, m’atreveixo a dir, i ho diré fins que em demostrin el contrari, que la guerra estava perduda abans de començar. Sabien que nosaltres ens haviem de barallar, i pensaven que ens aniriem ensorrant mica a mica. La dreta coneix molt bé a l’esquerra, ja que té uns interessos a defensar. Saben molt bé el què volen, i actuen desmoralitzant la part esquerrana del poble.
A aquestes altures, i vist amb temps, cal dir que vam acumular derrota darrera derrota. Em sembla que l’única ciutat que vam agafar fou Terol, que no era gaire estratègica. Ells van agafar tot el nord, i van tallar-nos en dos. Dos dies abans de que caigués Barcelona, jo encara estava a València, i en un vaixell ens van dur fins a Palamós per a marxar.
La CNT va fer el què havia de fer, però no n’hi va haver prou. Quan Garcia Oliver va dir que haviem de prendre el poder, ell sabia que la CNT no ho podia fer. Si ho haguèssim fet, potser tot s’hauria ensorrat més aviat. Penso que allò va ser una justificació, perquè ja sabia que la CNT no ho volia, i que tampoc era tan important com per a poder-ho fer. Vam acutar com un més per a cooperar. Els comunistes, en canvi, sí que ho van anar fent poc a poc, tot i que al principi no tenien gairé implantació. Ells van voler imposar una disciplina que no era pròpia del poble, i era contrària a nosaltres. A la meva manera

La cultura.
A Catalunya particularment, i a tota Espanya també, a tots els barris hi havia una mica dede tot (sindicalistes, feixistes, llibertaris) però els més esgarrapats, els sindicats, tenien una escola racionalista, un ateneu, grups de teatre, excursionistes… Tot això estava dins d’aquests centres, i això a la dreta li feia molt de mal, veure com els seus conillets acostumats a obeïr se’n van i que hi hagi escoles sense Déu. Hi havia conferències i mítins cada diumenge. Feiem excurions que anomenavem gires, ja que ens ajuntavem tres o quatre ateneus i feiem excursions. A les places de Toros es feien mítins plens de gent. Després d’octubre tot això es va accelerar.

Abans i ara.
Si fas comparacions d’abans i ara, veus que alguna gent no s’ha mogut de lloc. Els eclesiàstics estan gairebé al mateix lloc.
Sempre hi ha reivindicacions que s’han de guanyar, però per nosaltres les demandes no poden ser només materials, sino també de caire social, cultural. Tot i que avui en dia han millorat algunes coses, encara hi ha moltes necessitats. També hi ha llocs on la part material està coberta però on la gent sembla idiota. Jo he vist gent que havia estat en lluites, i que educa als seus fills per a què no hi estiguin, parlant-los dels problemes que han tingut.
Aquí les coses han estat molt diferents de llocs com França, com es pot veure per exemple amb l’ensenyament. Allà fa més de cent anys que l’escola és laica, i no és dolent, i aquí encara estem amb les alarmes i els “refrecs de sotanes”. No obstant, les coses van anant. Però trobo que anem molt endarrera en comparació amb altres països.
Ara es parla de si en Montilla pot ser president. I si sortís, què? Un andalús com a president donaria un exemple a tota Espanya. No estic desvariant! Com a llibertari intento buscar arguments, reflexions.